INTERINATGE. LA NOVA NORMALITAT.
El dia després a les adjudicacions provisionals
Són mals temps per l’interinatge, d’això no hi ha dubte. Sobretot per aquells/aquelles docents que no entren a la roda de les peticions de les Direccions o cauen en desgràcia, o millor dit, fora de la gràcia d’aquestes reclamacions (propostes per a lloc específic estructural o proposta de continuïtat).
Molts/es estem força sorpresos/es des del dia d’ahir veient com companys/es amb números molt baixos queden sense vacant. Per un costat aquest curs teníem la legítima incorporació dels opositors com a funcionaris en pràctiques. Per l’altre, hi ha l’aparell normatiu, sustentat per l’administració i una part de la classe política que, allunyada de la realitat del sector de l’Educació Pública, el sostén. Així va quedar palès davant les reivindicacions dels pressupostos 2020 on estava recollida la demanda unitària per revocar el Decret de Plantilles (39/2014) entre d’altres peticions.
I quina és la nova realitat? La que ahir vam veure: que docents i professors amb sobrats mèrits, capacitacions i demostrada vàlua professional -sostinguda al llarg dels anys d’entrega-, per circumstàncies externes a la seva capacitació professional, queden fora del sistema, sense vacant, a expenses dels nomenaments de finals d’agost o les substitucions.
És trist, i quelcom important vol dir també de la nostra societat si fomentem, permetem o restem com a espectadors passius davant aquestes situacions. Alguns dels nostres docents amb més experiència i entrega professional estàn sent expulsats/ades de la borsa, fent servir un procediment esbiaixat -més propi d’empreses privades-, sense tenir en compte la capacitació i antiguitat al cos, amb criteris poc objectius, basats en factors com la possibilitat d’accedir o no a entrevistes personals, o fins i tot tenir una determinada edat o imatge.
Fruit del Decret de Direccions (155/2010) i del Decret de Plantilles (39/2014) entre d’altres normatives, els interins i interines han entès que més val caure en gràcia i riure les gràcies, que tenir-la. Que més val deixar-se emportar per la corrent, que no opinar més del compte i anar contra corrent. Que un interí val més per tot allò que calla que no pas pel que parla. El debat i la construcció pedagògica forma part del passat. La solidesa professional i la saviesa que aportaven els anys d’experiència també. L’antiguitat és un valor a extingir. El Departament d’Educació ja s’ha encarregat de que sigui un valor en perill d’extinció i, ja no tan sols perquè actualment ja no sigui garantia d’obtenir una vacant, sinó que aquest acomiadament encobert resulta a cost 0, com li agrada fer les coses al nostre Departament, que surti ben econòmic, i a més a més delegant les responsabilitats en un sistema pervers que trasllada aquesta tasca encoberta a les Direccions dels centre Públics, que son qui finalment reclamen a una gran part dels interins amb uns criteris tan mínims com 12 mesos treballats (i determinats perfils professionals) o 12 mesos treballats i 4 mesos al centre en el cas de les propostes de continuïtat.
L’operació perfecta: moltes vegades aquests interins/es ni tan sols tenen l’oportunitat de demostrar la seva vàlua, tot i que acompleixin amb els requisits que es demanen.
El Departament d’Educació se’n vanagloria de ser el motor per educar en valors al present i futur de la ciutadania. La realitat es deixa entreveure entre el fum del teló de fons, rere els missatges propagandístics, buits de realitat. Perquè quan tot això s’esvaeix queden els fets, un reguitzell de normatives que deixen en mans alienes la decisió sobre la continuïtat en el mon laboral dels/de les docents més experimentats, que han demostrat al llarg dels anys entrega al cos i dedicació, deixant davant seu la prestació de l’atur com a únic horitzó de futur.