Consellera Rigau, 

No em presento pel meu nom perquè no em dic solament Montse. També em dic Emma, Laia, David, Marta, Andreu, Rosa… Sí, això són noms!
Els i les mestres interines no només tenim un número; també tenim un nom.
I no només això!!
També tenim una casa, o una habitació llogada en un pis d’estudiants, o un piset que paguem a mitges dues mestres, o una habitació en un pis d’una senyora gran…
I tenim una parella, alguns tenim pare i mare, altres tenim fills i filles, o els avis amb nosaltres, o també estem sols i soles…
Però no només tenim coses materials! No! També tenim sentiments. Sí, ja sé que li sona aquesta paraula. Els sentiments són emocions que s’allarguen dins nostre. Doncs també en tenim!

Tenim il•lusió per la nostra feina. Tenim energia per fer-la. Tenim alegria per treballar.
I tenim tristesa de veure com la nostra escola s’està perdent. Tenim ràbia quan ens adonem que ens prenen el sou i la feina, mentre vostès no s’apliquen aquesta austeritat.
I tenim por. POR. Sí, senyora. I molta.
Por perquè la Montse, l’Emma, la Laia, el David, la Marta, l’Andreu, la Rosa… no saben com viuran a partir d’ara. No tenen feina. Qui en té, se li està a punt d’acabar. Però el lloguer s’ha de continuar liquidant cada mes. El menjar s’ha de continuar comprant. Els bolquers, la llum, la benzina… s’han de continuar pagant.
I la por ens ofega. La por es transforma en pànic. I el pànic ens paral•litza.

Però en el nostre cor encara hi sobreviu l’alegria, l’amor i el respecte cap a la feina que fem amb tantes ganes. I són aquests sentiments els que empenyen fora del nostre cap la por i ens retorna l’empenta per seguir lluitant pel que és nostre: la nostra feina i la nostra dignitat com a persones.

Són temps difícils. Molt difícils. Però sembla que solament unes quantes persones en tinguem consciència, les qui ens esteu prenent la feina i el sou.
Sabem que tothom hi hem de col•laborar i nosaltres ja ho estem fent des de fa molt de temps. Ara és hora que vosaltres també ho feu.
En teniu alguna mínima idea de com ens feu sentir cada vegada que lapideu la nostra escola i la nostra tasca educativa?
No som un número. Som persones. I com a tal, tota persona té dret al treball en condicions equitatives i satisfactòries, i tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri a ella i a la seva família la salut, alimentació, vestit, habitatge, assistència mèdica i els serveis socials necessaris.

Comencem a posar seny, si us plau. Seny i mans a l’obra per garantir uns drets tan bàsics com aquests.

Som persones coherents, racionals i responsables. Podem arribar a pactes i a acords que siguin vàlids per a tothom. Per què no ens escoltem?
Viure amb por és insuportable, i no volem tenir-ne més. Si som tan treballadors i treballadores en la nostra feina, no ens costarà posar-nos a cercar solucions justes per a tothom.
Però per fer-ho necessitem que ens respecteu com a persones i que ens feu de model.
I no tenim gaire confiança en que ho fareu… O ens equivoquem?