Ens cal una altra reforma educativa? No. Però com que més que les reformes el que de veritat ens entusiasma són les contrareformes, seguirem fidels a la nostra tradició i amb el canvi de partit governant aprovarem una nova llei educativa, la Lomce (llei orgànica de millora de la qualitata educativa).Hem tingut massa lleis educatives. Gosaria dir que cap altra institució hauria suportat aquesta situació legislativa tan espasmòdica: Lode (1985), Logse (1990), Loce (2002), Loe (2006) i, a més, a Catalunya, la Lec (2009). Totes aquestes lleis, tret de la Loce, van ser votades pels socialistes i els grups nacionalistes. La Loce va tenir el suport del Partit Popular i Coalició Canària, però mai no va entrar en vigor. Va ser derogada per Rodríguez Zapatero. Totes han nascut amb molt bones intencions i un suport parlamentari ampli. Totes han estat substituïdes. Cap ha aconseguir millorar els nostres resultats. A ningú li pot sorprendre, doncs, que el reformisme pedagògic no desperti a hores d’ara gaire entusiasme entre els docents.

Hem demostrat a bastament que som millors queixant-nos del que hi ha que fent-ne bons diagnòstics. Hem deixat créixer tots plegats la sospita que els reformadors educatius no valoren gaire els docents i que els docents, de retruc, no valoren gaire els reformistes. El cert és que fins ara els reformistes han promès molt més del que han aconseguit i com que tots han estat convençuts que les seves propostes estaven ben fonamentades en investigacions serioses, amb massa facilitat han interpretat el desacord dels docents com un exercici de resistència.

Dues coses hauríem d’exigir a una nova llei educativa: un estudi seriós dels successius fracassos de les reformes precedents i una concreció de les característiques comunes dels centres educatius mediocres.

Al meu parer les reformes han fracassat per tres raons principals: no han sabut situar els docents com els actors centrals dels debats educatius; han generat falses expectatives que han fet a mitjà termini més mal que bé, i, per acabar, els ha mancat una visió clara de com les seves propostes milloren realment la instrucció a l’aula.

Pel que fa als trets característics dels centres mediocres (els que obtenen uns resultats per sota del que seria legítim demanar-los tenint present el seu marc sociocultural), es poden indicar els següents: 1) han acceptat el seu fracàs com una fatalitat; 2) tenen programacions anàrquiques, poc seqüencialitzades i no gaire coherents; 3) mostren dificultats de comunicació interna; 4) els manca una idea clara del que estan fent; 5) tenen dificultats per aprendre de la seva pròpia experiència; 6) els costa molt sumar consensos interns operatius; 7) els seus equips són inestables.

No és rellevant que el ministre estigui d’acord amb mi, sinó que ens doni resposta a les dues qüestions que encapçalen aquesta columna. Fa l’efecte que l’equip ministerial es mou sense un diagnòstic acurat de la nostra situació, és a dir, sense una reflexió profunda sobre els nostres problemes específics. No podem desaprofitar una altra oportunitat d’aprendre més dels nostres errors que de les experiències alienes, és a dir, de construir-nos un relat educatiu propi.

GREGORIO LURI

Font: Diari Ara