L’aposta per un millor futur passa per donar molta importància a l’educació del present. A Catalunya començavem a anar en una línia que per primer cop des de feia molt semblava portar cap a algún lloc o com a mínim semblava que teníem una mica d’estabilitat i que els docents ja començaven a sentir-nos còmodes i segurs per on trepitjàvem.

La reforma educativa que va implantar els nous plans educatius (la ESO, el BAT), la gran diversitat que es movia a dins i fora del país, la incorporació de nous docents, etc…feia bullir l’olla i removia les aigües en calma que durant molt de temps va tenir el nostre sistema (amb l’EGB-BUP-COU). I com tota reforma i com tot canvi, aquest també va necessitar temps per ser paït i per assentar-se, per agafar la forma i el rumb. Segons Zabala els canvis necessiten uns 30 anys per ser assimilats (ho deia referint-se a l’impantació de les comptències bàsiques que ha estat l’últim canvi sofert en el sistema). I no només temps, el sistema necessita estabilitat. Però a Catalunya estàvem posant fil a l’agulla amb la Llei d’Educació (una llei de concens !), amb el sistema d’avaluacions internes i externes, amb el tractament no ja de la diversitat sinó de la individualitat dins una escola inclusiva, amb una nova aposta pels ensenyaments professionals, amb una més gran estabilitat en les plantilles, amb intents de centres de 3-16, amb el màster per a la docència, màster per a directors, etc…

Ara tot queda estruncat per la manca de diners (o això diuen) que alguns continuen encara
malversant o despilfarrant. Les retallades afecten molt al nostre sistema educatiu, tan que aquest nou rumb que marcàvem el perdrem i ens tornarem a sentir aclaparats de nou. A més ens disparen de tots els fronts, des de dins i des de fora, tots estirant amb unes intencions per una banda i amb unes altres per una altra; és normal que al final la barca es tombi…
aigües han d’estar en calma, la barca ha de surar cap a un rumb marcat de bon principi i
amb un concens per part de tots. Els nostres fills i filles en pagaran les conseqüències d’aquesta inestabilitat i d’aquestes retallades. Classes abarotades d’alumnes on només se salvaran els que poden
(que poden a nivell intel.lectual, a nivell familiar o a nivell econòmic), els docents no podràn atendre a l’individu sinó a la massa i la massa és sovint poderosa per tant la lluita en molts centres quedarà pel docent que haurà de lluitar per sortir viu de cada batalla sobretot en aquells centres amb molta diversitat; i l’alumne no podrà rebre atencions des de diferents metodologies o metodologies més pràctiques i globalitzadores, s’haurà de tornar a l’antiga escola en una societat molt diferent. Però no parlem només dels centres públics, els centres privats concertats sempre han estat per sobre de la ràtio, si marcava
25 estaven a 28, ara marcaran 36 i estaran a 40???. Els ensenyaments universitaris s’estan
encarint tant que no tothom podrà tenir-hi accés. La diferència de classes tornarà o …ja
està aquí.
Penso com a docent i m’esgarrifo amb l’esgarrifança de la que ha viscut models nous i vells en tota tipologia de centres, amb 43 a l’aula o amb 8…i que sap que s’ ha ensortit d’una manera o d’altra; però penso com a mare i encara ho veig pitjor per les meves filles, l’esgarrifança és molt més gran, perquè malgrat els esforços que tu hi posis, no depèn només de tu, les oportunitats, l’enriquiment cultural i l’educació formal de qualitat cal que les doni el país, la societat.
Hi ha en el nostre país un fracàs escolar molt per sobre de la Unió Europea, els nostres alumnes no segueixen els estudis després de la ESO, no tenim una formació professional que respongui a les necessitats del mercat laboral i encara molt desprestigiada i a on molts alumnes que haurien d’arribar no hi arriben perquè en una edat molt crítica on necessiten d’uns estímuls més manipulatius (sobretot en el cas dels nois, que són els qui tenen el fracàs escolar més nombrós) els tenim perpetuant-se en intentar assolir uns coneixements teòrics que no volen o no poden assimilar.

També les avaluacions del mateix sistema estan per millorar però tot això i d’altres mesures necessiten de recursos humans i econòmics. Quan en una casa has de retallar despeses, comences a retallar en el menys important o no tan important, però a qui se li acudiria retallar en els estudis dels seus fills/es? O en l’assistència mèdica? És que no és important per al nostre país? Quan el sr. Wert diu les modificacions no afectaran a la qualitat del sistema educatiu, que tant fa 30 que 36 en una aula; només els problemes de disciplina que hi hauran ja mermaran la qualitat, a més qui pot per exemple fer classes d’anglès amb 36 a l’aula? Som el país d’Europa que pitjor va en aquesta llengua, amb aquesta mesura encara anirem pitjor. I no només en anglès, qui pot anar a fer pràctiques en un laboratori o en un
taller o a l’aula d’informàtica on no tenim ni els recursos per a tants alumnes? I una classe d’infantil de 30 o 33?
S’aprofiten d’un desprestigi de la figura i del treball del docent a tots nivells per matxacar el sistema escolar enlloc de donar a l’educació el prestigi necessari per ser competents i competitius alhora i no li donen l’estabilitat i el sentit que necessita per arribar a assolir les fites d’arribar a bon port. No hi ha concens, no hi ha unió entre tots els sectors de la comunitat educativa, “dividint vencen” però és hora de que anem tots junts a dir que no.
Hi ha més maneres de reduir despeses i tots ho sabem, aquesta crisi s’està aprofitant amb altres intencions i no ho hem de permetre com a país. Molt alumnes i companys pregunten què hem de fer, jo no ho sé, només sé el que no podem fer i això és no quedar-nos sense dir-hi la nostra en els mitjans de comunicació, a Internet, pel carrer, a casa… que sàpiguem que no hi estem d’acord i que no tenen el nostre suport i a més
que no ens enganyen. Diem NO.

Montserrat Fortuny
Docent i Mare