“Traïció”, “Pèssim acord”, “Baixada de pantalons”…
Aquests són els apel·latius que algunes organitzacions sindicals han fet servir per referir-se a l’acord que UGT i CCOO vam signar ahir amb el Departament d’Educació, i que reverteix unes retallades patides pel col·lectiu durant 12 anys.
Val a dir i fer saber que fa ja 6 anys que altres sectors van revertir-les.
Cal recordar també que algunes d’aquestes organitzacions sindicals, que ara ens critiquen, ja van qualificar de ‘engrunes’ la signatura de la recuperació d’una hora lectiva l’any 2017, el retorn de les pagues extra l’any 2018 i el retorn del cobrament del 100% del sou en cas de baixa laboral.
També llavors vam trair als treballadors i treballadores. També van ser mals acords. Però cap contraproposta va venir per part d’aquestes organitzacions que milloressin o complementessin aquestes ‘engrunes’ o ‘mals acords’. Bocí a bocí es fa un bon mos. Però no. No van aportar cap engruna, cap bocí, cap mos, cap “pa sencer”.
L’immobilisme d’aquestes organitzacions ha propiciat el deteriorament sense aturador de les condicions laborals i econòmiques de la tasca docent.
L’única recuperació de drets respecte a les retallades pendents que ha estat col·lectiva, de les persones treballadores i totes les organitzacions sindicals, va ser el setembre de 2022 i després de 9 jornades de vaga, quan es va recuperar una hora lectiva.
Van seguir llavors mesos de negociacions infructuosos, amb una unitat sindical que Ustec i CGT van trencar 2 mesos abans de les eleccions sindicals. Aquell fet va culminar amb una jornada de vaga convocada unilateralment per aquestes organitzacions que va tenir un frustrant seguiment de menys d’un 3%, dinamitant la poca pressió que encara li quedava al col·lectiu i deixant al descobert el desgast de les mobilitzacions al carrer davant el Departament.
Però això no, no va ser una traïció al professorat, ni un acte electoralista, ni una acció estratègica “de cara a la galeria”… Formava part del seu ADN. Un ADN que ha ensenyat a algunes de les organitzacions que aspiren a tenir la seva representativitat valuoses lliçons, que ara imiten: que no cal signar acords, ni aconseguir millores reals, ni millorar les condicions laborals del professorat. Simplement, reclamar-ho tot, el màxim possible… Com més poc probable sigui assolir-ho millor.
Després simplement cal no renunciar a res. Així l’acord es fa impossible. Per una banda, s’obté un objectiu: posicionar clarament l’altra part com l’enemic i, al mateix temps, fer el mateix amb qualsevol que flexibilitzi o plantegi les seves reclamacions de forma diferent.
Amb aquesta estratègia mai perden res, mai traeixen ningú, tampoc signen millores pel col·lectiu a qui representen, que no obté cap guany.
Però això no importa quan el que es busca és la imatge, la façana, el miratge de la lluita “incansable”. Les negociacions i les renuncies per assolir millores queden pels “traïdors”, per qui vol “vendre guanys”, per qui “es baixen els pantalons”…
No forma part de la tasca sindical millorar la situació de les persones treballadores? Segons sembla, no.
De la mateixa forma que no es mulla qui no es fica al riu, tampoc perd res qui no renuncia a res. Però tampoc obté res. Ni engrunes.
Per què les docents de Catalunya som les pitjor pagades de tot l’estat? Per què som les úniques que hem patit 12 anys de retallades sense aturador?
Potser RES és més que TOT? Potser RES és més que una PART? Potser hi ha qui ha descobert que resulta millor pels seus interessos demanar impossibles i criticar els guanys de la resta?
Sens dubte és rendible en quant a aconseguir rèdit electoralista: menysprear els guanys de “l’adversari” i posicionar-lo com l’enemic sempre ha estat profitós per atreure adeptes.
Un tema diferent és si és bo pel col·lectiu i si és una actitud exemplar com a docents que som.
Malauradament, portem 20 anys amb una representació sindical majoritària que ha decidit adoptar el paper de mera observadora davant la pèrdua de drets i l’empitjorament de les condicions laborals del col·lectiu, sent còmplice de les retallades del Departament. Atemorida davant la possibilitat del fracàs, obsessionada per la necessitat d’aparentar força, convertint-se en un sindicat de cartró pedra que acaba devorada pel seu propi discurs.
Quant de temps més haurem de continuar en aquest parany? Quan trencarem amb la crítica a tot i a tothom de manera sistemàtica? Quan exigirem a qui ens representa que faci servir la seva representativitat per aconseguir guanys reals i no miratges que fan servir en benefici propi?
No hi ha traïció, perquè aquestes organitzacions que ens critiquen no tenen cap alternativa millor. No tenen cap estratègia infal·lible, ni cap cop d’efecte màgic amb el qual estaven a punt d’assolir el retorn de la llarguíssima llista de totes les seves reclamacions.
Després de 20 anys representant-nos, després de 12 anys esperant, escoltant el mateix discurs… Algú encara ho creu?
Sabem que no serà fàcil, ben segur ens criticaran pel que fem, però la por a què diran mai ens farà defallir i oblidar quina és la tasca per la qual formen part de la UGT, que és lluitar i assolir millores pel col·lectiu docent.
UGT Educació Pública