Acabem de conèixer dues notícies que s’han fet públiques, gairebé al temps, de les quals una afecta i l’altra fa referència-directament o indirectament al professorat, a la seva situació personal i laboral. D’una banda, se’ns informa de la “necessitat” de sumar 3.000 milions d’euros a la rebaixa que ja havia patit la partida destinada a educació en els pressupostos generals de l’Estat, retallades que les administracions autonòmiques es veuran obligades a gestionar, i que repercutiran directament en les condicions de treball docent, augmentant les ràtios i el seu horari lectiu i de l’altra, es presenta l’estudi realitzat per FETE UGT en col · laboració amb la Fundació per la Prevenció de Riscos Laborals que sota el títol “Eines de gestió dels riscos Psicosocials “ens donen a conèixer dades d’una enquesta dirigida a 1.300 professors / es de tot l’Estat.
Entre les conclusions d’aquest treball cal destacar que un 7% del professorat enquestat afirma que alguna vegada ha patit una agressió per part de l’alumnat, el 56’5% afirma patir disrupcions habituals a l’aula i el 25% reconeix haver estat insultat per familiars de l’alumne. Això significa que més del 50% del professorat manifesta patir nivells alts d’estrès.
Les dades anteriorment exposats confirmen algunes de les conclusions de l’Estudi Talis-estudi internacional sobre l’ensenyament i l’aprenentatge-publicat per l’OCDE l’any 2009. Els professors espanyols, juntament amb els portuguesos, són els que més temps dediquen a mantenir l’ordre a la classe, una mica més del 15%, encara que el temps dedicat a l’ensenyament és molt pròxim a la mitjana dels països TALIS. El clima de l’aula es considera com un factor important per al rendiment dels alumnes. A més un clima positiu a les aules està relacionat amb aspectes com el treball en equip, la satisfacció en el treball, les activitats de formació, l’adopció de diferents mètodes d’ensenyament, etc.
En aquest context, podem afirmar que l’adopció de mesures com ara la d’augmentar el nombre d’alumnes per aula, retallant el de professors per centre, exigeixen un sobreesforç professional que ens allunya de la personalització del fet educatiu, com a eina eficaç per al rendiment escolar. Aquesta decisió repercutirà directament en els centres ja que a les ciutats es masificarán les aules, mentre que als pobles, l’increment dels estudiants per classe, obligarà a tancar centres, amb les conseqüències socials que això comporta.

La massificació no té res a veure amb la socialització. Les classes, generalment, estan constituïdes per alumnes diversos, d’aquí la necessitat de mantenir mesures de suport i ajudes per al’estudi i la de comptar amb ràtios raonables que estiguin en relació amb la diversitat de l’alumnat. No és el mateix massificar en els “batxillerats d’excel · lència” de la Comunitat de Madrid que en un poble amb alumnes de diferents nivells i diferents nacionalitats.

L’enquesta també proporciona alguna dada significatiu pel que fa al sentir del professorat: el 25% considera que les famílies no l’ajuden quan tenen problemes amb els seus fills i el 7.4% pateix, agressions verbals, en menor o major grau i també desconsideració per part de algun membre de la comunitat educativa.

Tots els informes educatius, inclosos els internacionals, ens indiquen que la influència de la família és important a l’hora d’avaluar els resultats acadèmics dels seus fills, per això la frustració que pateix part del professorat quan necessita del suport dels pares. Sóc conscient de l’alarmisme que es produeix amb dades com que el 7,4% dels docents se senten agredits i que hem de contextualitzar i relativitzar aquestes qüestions, però també és cert que l’enquesta és un reflex de la realitat.

El professorat d’avui s’enfronta a situacions que fins fa poc temps gairebé no es donaven. La disrupció, la gran diversitat de l’alumnat o l’assumpció de responsabilitats educatives, tradicionalment pròpies de les famílies, fan de l’escola un entorn cada vegada més hostil per als docents.

D’altra banda, assenyalar que en els PGE pràcticament desapareixen les quantitats dirigides a la formació del professorat aspecte que comporta la pràctica desaparició dels CPR, encara que el seu rerefons va molt més enllà: el Govern considera la formació docent innecessària, la conseqüència és que els ensenyants veuen limitats els seus drets i minvades les seves eines de treball.

De fet, la formació és una demanda dels nostres docents, ja que el professorat espanyol és el que té el percentatge més elevat dels països TALIS en participació en activitats d’aquest tipus. La mitjana de dies a l’any que els professors espanyols dediquen a la formació (25) supera la mitjana de l’OCDE i la de la majoria dels països participants en TALIS (17).

Les exigències de la pròpia activitat escolar unides a tota una política de retallades que empitjora les condicions laborals del professorat fan que aquest col · lectiu es trobi cada vegada amb més dificultats a l’hora de fer la seva feina. Podem afirmar que existeix una forta correlació entre una sèrie de factors presents en l’entorn laboral dels centres, anomenats psicosocials, i una sèrie de trastorns de salut com l’estrès i la síndrome del cremat.

Els resultats de l’informe de FETE-UGT ens mostren que cada vegada són més freqüents els casos d’insatisfacció personal, l’absentisme laboral, el nombre de baixes per depressió i la incertesa pel manteniment de la jubilació anticipada. Una gran part del professorat se sent, professional i personalment, desconcertat, amb fortes contradiccions sobre quins són els seus drets i quines són les seves obligacions a l’hora d’afrontar els problemes educatius.